Burj-Dubai tower. 2008

Babel. Athanasius Kircher. 1679.

L’escut de la ciutat



Al principi de la construcció de la Torre de Babel, tot estava en un ordre mitjanament passador. Fins i tot hi havia massa ordre, potser. Van prendre excessiva cura dels guies i traductors, dels allotjaments per a obrers i les vies de comunicació, com si es disposés de segles per acomplir aquella tasca. L'opinió general, però, era que mai no serien prou lents. No hauria calgut gaire per deixar-ho còrrer tot, fins de ni plantar els ciments. La gent pensava: l’essencial de tota aquesta empresa és el projecte de construir una torre que abasti fins al cel. Al costat d’aquest pensament tota la resta és secundària. Una vegada copsada la  grandesa de la idea, aquesta ja no pot desaparèixer. Mentre hi haurà homes, hi haurà també aquest fort desig d’acabar la torre fins al final. No ens inquietem per l'avenir.  Al contrari, cal pensar en el major coneixement de les properes generacions; l'arquitectura no ha fet sino progressar i així continuarà; d'ací a cent anys el treball que ara ens ocupa un any es podrà fer en uns mesos, més consistent i millor. Per a què, doncs, escarrassar-nos avui fins al límit de les nostres forces?. L'obstinació seria justificable si en el temps d'una generació es pogués assolir la torre. Cosa totalment impossible; el més probable és que la nova generació, amb els seus coneixements perfeccionats, condeni el treball de l'anterior i enderroqui tot allò ja construït per tornar a començar. Uns tals pensaments restaven energies, i més que de la construcció de la torre, d’allò que hom es preocupava era de la construcció de la ciutat per als obrers. I van començar els conflictes: cada nacionalitat volia el millor barri, això va generar baralles que acabaren vessant molta  sang. Aquestes  disputes no tenien cap objecte; alguns dirigents van estimar que això faria endarrerir molt la construcció de la torre i d'altres  que calia esperar que la pau fos restablerta.  En temps de treva embellien la ciutat generant noves enveges i noves baralles. Així va transcòrrer el temps de la primera generació, però les que seguiren van fer el mateix. Només van desenvolupar la destresa tècnica i amb ella les ganes de brega. Malgrat que la segona o tercera generació  va reconèixer la ximpleria d’una torre que arribés al cel, tothom estava ja massa entrelligat els uns amb els altres per abandonar la ciutat. 
 Tot el que ha sorgit en aquesta ciutat quant a llegendes i cançons és ple de delit envers un dia profètic en el qual un puny gegantí esclafarà la ciutat de cinc cops seguits. És per això que hi ha un puny a l'escut de la ciutat.

Franz Kafka